Xavier Ludevid Massana ….
Defensar la permanència del tren a la ciutat no significa defensar una infraestructura obsoleta
L’article publicat recentment per Joan Armangué sota el títol «Mercaderies perilloses i vies urbanes: fins quan?» planteja un debat ferroviari a Figueres que és legítim i necessari. Tanmateix, ho fa a partir d’afirmacions que no s’ajusten a la realitat tècnica ni urbanística i que poden induir la ciutadania a errors; per això mereix una resposta, ja que presenta com a evidències indiscutibles qüestions que encara són objecte de debat tècnic, urbanístic i ferroviari.
La primera qüestió que cal aclarir és fonamental: les mercaderies perilloses passaran per l’àmbit de Figueres sí o sí. El debat real no és si passen o no passen, sinó per quin corredor ho fan i amb quines garanties de seguretat. Precisament per aquest motiu, des de fa anys s’ha plantejat la possibilitat d’una variant ferroviària específica per a mercaderies a l’est de la carretera N-II, connectant l’estació de Vilamalla amb la línia actual a l’altura de Vilabertran. Aquesta solució permetria separar el trànsit de mercaderies del de passatgers i allunyar les mercaderies perilloses tant del centre urbà de Figueres com de l’estació de Figueres-Vilafant, protegint millor la població.
Per això resulta fals i interessat plantejar que aquells qui defensem mantenir una estació ferroviària urbana a Figueres defensem també el pas de mercaderies perilloses pel centre de la ciutat. Ningú no està proposant això. Ben al contrari: la proposta que defensa la continuïtat ferroviària urbana es basa precisament en la segregació dels tràfics de passatgers i mercaderies. Aplicant la mateixa lògica que utilitza l’article, caldria preguntar-se per què s’accepta que aquestes mercaderies passin per l’entorn de l’estació de Figueres-Vilafant, utilitzada diàriament per milers de viatgers i envoltada de barris residencials. La seguretat ferroviària ha de ser un criteri coherent, no selectiu.
Però hi ha una qüestió encara més rellevant. Armangué escriu com si fos un observador extern d’aquest debat, quan en realitat n’és un dels principals protagonistes. Va ser alcalde de Figueres durant dotze anys i va ser precisament durant els seus mandats quan es va impulsar l’erroni model ferroviari que avui continua defensant: eliminació de l’estació central, concentració dels serveis ferroviaris a Vilafant i construcció d’una variant ferroviària pel nord de la ciutat. No estem, doncs, davant d’una proposta nova, sinó d’un model dissenyat fa més de vint anys, que el seu principal impulsor defensa sense haver-ne revisat els plantejaments malgrat els profunds canvis en mobilitat, sostenibilitat i regeneració urbana.
Cal recordar també que aquell model anava associat a una operació urbanística de gran impacte vinculada a l’anomenada «Avinguda Nova Estació», que comportava l’afectació i desaparició de nombrosos habitatges consolidats, i que va generar una important contestació ciutadana. Potser per això sorprèn que avui es vulgui presentar aquella mateixa proposta com l’única solució possible.
També és discutible la identificació automàtica entre modernitat ferroviària i eliminació de la línia actual. El ferrocarril modern del segle XXI no consisteix a allunyar les estacions dels centres urbans, sinó a integrar-les millor a la ciutat. Les principals ciutats europees han invertit enormes recursos per convertir les estacions en centres de mobilitat, activitat econòmica i transformació urbana. A Londres, la transformació de grans estacions ferroviàries ha anat acompanyada de la regeneració de barris sencers. A Catalunya, Sant Cugat del Vallès disposa de diverses estacions, i nous desenvolupaments com el de Ca n’Ametller que es planifiquen al voltant d’aquestes infraestructures.
Defensar la permanència del tren a Figueres no significa defensar una infraestructura obsoleta. Significa defensar la seva modernització amb solucions de soterrament o semisoterrament que eliminin barreres físiques, relliguin barris i generin noves oportunitats urbanes. Una estació moderna no és una barrera; és un motor urbà per crear espais públics, habitatges, equipaments i activitat econòmica.
La tendència europea
Resulta especialment sorprenent que es presenti com un avenç la pèrdua d’una estació ferroviària. A tot Europa passa exactament el contrari: les ciutats competeixen per disposar de més estacions i més accessibilitat ferroviària. Figueres té avui l’oportunitat de disposar de dues estacions complementàries: una intermodal vinculada als serveis d’alta velocitat i una estació urbana de proximitat integrada al teixit de la ciutat. Aquesta combinació no és cap anomalia, sinó un model habitual en moltes ciutats europees.
A més, cal assenyalar que la variant nord es va projectar principalment per al trànsit de viatgers d’altes prestacions i incorpora pendents significatives i túnels que no representen les condicions més adequades per al trànsit intensiu de mercaderies. Nombroses veus tècniques han defensat durant anys la conveniència d’estudiar corredors específics per a mercaderies, una qüestió que desapareix del debat quan és determinant per valorar la millor solució a llarg termini.
Per tant, quan Armangué pregunta quin model de ciutat volem, la resposta és clara: volem una ciutat connectada, cohesionada i sostenible. Però això no exigeix renunciar al tren urbà; exigeix integrar-lo millor. Quan pregunta si defensem el tren o només les vies, la resposta també és clara: defensem el tren, i precisament per això defensem les estacions, la proximitat, l’accessibilitat i la capacitat transformadora del ferrocarril.
El senyor Armangué té tot el dret a continuar defensant el model ferroviari que va impulsar com a alcalde. El que no pot pretendre és presentar-lo com l’única solució possible ni desqualificar alternatives que busquen compatibilitzar seguretat, eficiència ferroviària i qualitat urbana. El debat no hauria de plantejar-se entre passat i futur, sinó entre aprofitar l’oportunitat de transformar Figueres al voltant del ferrocarril o allunyar-ne una part essencial de la seva estructura urbana.
La modernitat no consisteix a eliminar estacions, sinó a fer-les millors, més accessibles, més integrades i més útils per a la ciutadania. Figueres mereix un debat rigorós, basat en dades i criteris urbanístics sòlids, i no renunciar a les oportunitats que el ferrocarril pot aportar al seu futur.
Xavier Ludevid Massana, arquitecte urbanista