Qui cregui que la solució ferroviària de la ciutat passa per un túnel sota el castell, tancar l’estació del centre i perdre centralitat va molt errat, es digui Ministeri, Generalitat o Ajuntament
Ser node ferroviari i no solament estació de pas és una riquesa, com ho és tenir dues estacions i no una de sola. Manresa és node, Vic no, Reus sí, Tarragona tampoc, perquè les segones només són estacions de pas.
Les dues línies de Figueres, la històrica i la d’alta velocitat, queden unides per un enllaç al sud. Aquest esquema no ha de ser la meta final de totes les aspiracions. Tenim Vilamalla que ha de ser una estació intermodal de mercaderies i aquí la via a Portbou és essencial. Cal preveure, doncs, com a prioritat, una via de circumval·lació per a mercaderies, paral·lela a l’N-II i estalviar el seu pas pel nucli urbà. Aquest és un factor important i l’actual enllaç sud ha de servir i completar-se amb serveis de viatgers, que naixent a Vilafant, segueixin per l’estació del centre urbà i arribin a Portbou i entrin, per què no, al Rosselló, amb serveis de Figueres a Perpinyà. Per què no entreveure aquesta integració transfronterera? Ja es parla, per fi, del canvi d’ample internacional o estàndard, d’aquesta línia, des de Portbou a Maçanet-Massanes. Serviria per a mercaderies i per viatgers sense haver de fer canvi de comboi a Portbou-Cervera. Aquesta és una oportunitat a no ignorar.
El debat d’eliminar l’estació actual, per treure el pas a nivell de l’avinguda de Vilallonga, no és un tret al peu, sinó directament al cap. Podem resoldre aquest pas amb un soterrament puntual i alhora recuperar amplis espais, si les funcions tècniques de més vies, aparcament i manteniment passen a Vilamalla, llavors, l’estació central podria ser un nucli de vida urbana com són les estacions europees: connexió amb bus comarcal, activitat comercial, oficines, aparcament de vehicles i bicicletes, etc. Fins i tot hi ha espai per a un parc urbà i per uns quants edificis d’habitatge social, apartaments, per a dinamitzar el lloc i fer política social, com a torna. I fer-ho tot consolidant centralitat al nucli històric, no a Vilafant, on solament amb molts anys es podria aconseguir alguna centralitat, tampoc gens segura. Però no podem matar la centralitat actual, en nom d’un futur imprevist. Matar la centralitat de l’estació significa amputar la del mateix nucli urbà, atacar allò que fa de Figueres una capital comarcal i també regional, que és el que es deriva de la seva capacitat del node ferroviari. Si per a Salvador Dalí, l’estació de Perpinyà era el centre del món, què menys que la seva bessona a la Figueres nadiua en sigui una digna companya.
És més, hem de pensar en l’extensió del ferrocarril. Les dues principals comarques de Catalunya on ha d’arribar el ferrocarril són la Garrotxa i el Berguedà i, de forma versemblant, Olot no connectarà amb Girona, com fou històricament, sinó amb Figueres al llarg d’una via lateral a l’N-260. Aquest fet consolidaria la centralitat de Figueres. I entre les poblacions majors de 10 mil habitants, hi ha Roses i Castelló d’Empúries, que de forma similar podrien tenir tren, lleuger o tramvia, des de Figueres. Aquesta mirada est-oest, d’Olot a Roses, encreuaria les dues línies nord-sud actuals, consolidant l’estructura modal. Utopia? Aquest segle és novament del ferrocarril i no tenir presents aquestes previsions equival a malmetre la seva oportunitat futura. Seria molt curt de mires negar tota opció de futur. Això no és surrealisme dalinià, és mirada superrealista.
Qui cregui que la solució ferroviària de Figueres passa per un túnel sota el castell, tancar l’estació del centre i perdre centralitat va molt errat, es digui Ministeri, Generalitat o Ajuntament. I, a més, en l’actual crisi ferroviària, no hi ha lloc per a més obres faraòniques.
Les prioritats de país són les mercaderies, que funcioni Vilamalla i que es canviï a l’ample estàndard i dins Figueres que es resolgui el pas a nivell amb un projecte raonable. Això demana mirada des de dins del municipi, autoexigència, i fer un projecte propi d’estació, més enllà d’unes andanes i un vestíbul, amb el màxim d’elements de centralitat, per optar per una estació d’estàndard europeu. I aquí la ciutat pot començar a dibuixar, no quedar-se en demanar, sinó prefigurar allò que vol ser. I no tot són obres, cal mirada de serveis, d’horaris i destinacions, amb directes en alta velocitat de Figueres a Perpinyà i serveis poble a poble per la costa, construint regió.
Vilafant, Vilamalla, Vilallonga… un debat ferroviari d’una vila que és ciutat, i podria ser capital regional transfronterera.
